Bloc de lletres
Aquest bloc està fet per a la gent que, com jo, sent la necessitat inevitable d'escriure, ja siguin poemes o narracions, i vol que l'altra gent pugui admirar-los.
dijous, 16 de febrer del 2012
Súplica celest
Amarra món cel de foc.
I encén al seu lloc
Ta melodia de calmes ones.
Entonem plegats el 'mea culpa'
No som dèbils, reconeixem que som forts
Oh amor blau d'ulls de maduixa
Perdona mes faltes i els meus errors
Un cop fiu bell, ara ja foll
Copsar no vaig poder, no sortir del capoll.
Vull ara arrepenir-me de mons pecats
I veure, així, la llum de ta alba.
Un vell joc d'escacs trencats
Reté malmesa ta mirada
En una cova lluny de mons rat-penats
Sota unes fulles xopes de gebrada
Entono el meu cant, una oda desesperada.
No puc seguir sense sentir la teva veu
Sense el tacte de tes sedoses mans,
En ta mirada on es perdé ma fada...
Ta vida em fa ser allò que sóc.
Un instant sense tenir-te i seria, sens dubte, res més que pols.
diumenge, 19 de juny del 2011
L'odissea de la vida moderna
Introducció
Vida tens, i viu seràs,
la vida és bella, ja ho veuràs,
i et dic a tu, aquí, al meu jaç,
que cap creació té orígens estelars.
Temps ha ja
del temps sense pa,
d'una vida sense menjar,
quan sols Déu podia matar.
La vida és llarga, sempre ho he dit,
la Terra és ampla, i el temps, infinit.
Benaurat aire, que no tens mai fi...
Vers el nostre cel, que resta ferit,
per la nostra vela... Ai, mal esperit
que bufes vers l'estela d'un vell crit.
Naixement
Si bé és vida tot aquell,
com brilla allò bell,
que es crea o existeix,
energia així mateix.
Ara, ser o existir
és petita melodia
que entra en joc enmig d'un crit,
sent, això, senyal de vida.
I amb un xic d'aigua
pura i seca,
es planta un arbre,
arrels a terra,
que aviat pot caure
pària de guerra.
I guerra no és lluita encarnada,
doncs, sense temps, mor l'arbre.
Cal prendre en mà extensa pala
i treure mans de podridum.
Deixar espai per créixer, l'arbre,
i éixer tots del feix de llum.
“Sempre, sempre mira enlaire,
creix amunt, deixa el passat.
Sempre, sempre cerca l'aire,
deixa anar la teva flaire
i guarda en soca
la vida al mar.
Mort
Un dia, la plata,
ton llarg cabell dibuixarà.
Un dia, les ones calmes,
ton cos d'arena esculpiran.
La vida acaba,
això és ben segur.
És un riu de sava
que para el seu flux.
Doncs, cal néixer i córrer,
amb la vida per mà,
i passar el relleu, dins la sorra,
perquè un altre corri demà.
Ja que la vida és una cursa
que cal emprendre riu avall,
deixem enrere velles runes
d'aquells que aturaren, ja, el seu pas.
Qui primer arribi a calma platja,
que miri el temps, pesant bonança,
tement al mar, destí fatal.
Servint Maat, justa balança,
i premi els punys, enterrant ràbia,
creuant la sorra, destí final.
dilluns, 26 d’abril del 2010
Bell Fons
dilluns, 18 de gener del 2010
Enamorat? És possible...
Se que estàs aquí
Ho noto, ho sento
Simplement
Ho pressento.
Em crides, em vols
Et sento, et vull.
No et veig,
No em noto el pols.
Estic mort? No ho crec.
Estic amb tu?
“Tant de bo”
és el meu prec.
No hi ets, ho sé
Ho noto. Ho sento.
Sento no ser amb tu
En aquest moment.
En el present.
No tornaràs,
t’aniré a buscar.
No et trobaré, et buscaré.
Vine, estàs aquí.
Esperant, meditant,
Matant-me sense ser-hi.
Heart collapse
Probably you’re thinking
in a person now.
But, you know
It’s not so bad.
Jump, shout out loud!
You don’t know what
You know why
And that’s enough
To make your heart
Think about this person
And, you know,
You’re human like all
You’re like me, like him
Rely, believe, shout out loud!
Destroy, burn, hit.
It doesn’t matter now
Do something
Don’t stay frozen
Write like me
And let your heart
Do the rest.
dimarts, 5 de maig del 2009
Concurs Literari 2009
No Guanyador
Fin
En un día como hoy,
solo puedo llorar.
En un día como hoy,
se me ocurre pensar.
Lo que el viento se lleva,
y lo que aquí se queda.
Acabará muriendo,
cual rosa en el viento.
El fin esta cerca
¡Nada nos puede salvar!
Entonces,
un rayo de luz aparece
para todo guardar.
En un día como hoy,
me pongo a pensar.
En un día como hoy,
todo puede acabar.
1r premi
Amor Impossible
Amor impossible,
Amor frustrat.
Fa temps que busco,
Aquell cor amagat.
Aquell bri de llum,
Enmig de la foscor.
Aquella rosa vermella,
enmig del foc i la calor.
Els ulls, diamants en brut,
La pell, vestit de vellut.
Els cabells, fils de plata
que cosits
formen un vel que mata.
Ves-te’n!
I no tornis.
Que aquí acabaràs
amb un alt rigor mortis.
Això s’ha acabat,
No hi res més a dir.
El que s’ha de dir,
Ja s’ha dit.
Hem arribat a la fi.
3r premi
Res
En dies com avui,
preferiria morir.
Abans que haver d’aguantar,
el sofriment que estic a punt de patir.
Llàgrimes vessaré,
gruixudes paraules pronunciaré,
grans inferns alliberaré
i amb un mant roig tot ho cobriré.
Tot es tornarà fosc,
núvols grisos apareixeran,
grans diluvis ens flagel·laran,
i les alegries s’exhauriran.
La vida s’acabarà,
només la foscor podrà,
acabar d’eliminar,
la felicitat d’aquest món infernal.
Llargues neus ens glaçaran,
res en vida no quedarà,
només el foc dels llamps,
que aquella negror trencarà.
Finalment tot s’acabarà,
la llum es contraurà,
la negre nit
tot ho cobrirà
i l’últim brot de color
acabarà exhalant l’últim alè
quant tot explota i ja no queda...
RES
dilluns, 27 d’abril del 2009
Única redacció en anglès presentada al Concurs Literari
My dark world
I can’t breathe,
my heart is dead.
I’m alone,
in my darkness world.
I’m not too old,
but I’m not too young.
I want to be free,
but I’m going to fall.
My life is out,
my dark world disappears.
I’m seeing an angel,
with some tears.
I try to run,
I don’t want to go!
But my cards are thrown,
so I finished my show.
dimecres, 1 d’abril del 2009
Res millor per innaugurar un bloc de textos que amb un poema escrit per mí una tarda de dimarts amb la pluja regalimant en les finestres de casa meva.
Diluvi
El dia, passat per aigua
el cel, negre en ment.
No els ofeguis amb llàgrimes obscenes
farcides de sofriment.
Llums i sorolls
sento en el meu interior
S’ha desfermat
una tempesta superior.
Els dies foscos
em fan pensar.
En dies foscos
m’inspiro amb l’atzar.
Una engruna de lluor enmig de la tempesta,
una calma desprès del tro,
Una nova dimensió és creada
on viure-hi amb la por.
La batalla acaba
destrucció i mort tota lluita deixa,
molta sang ha estat vessada...
I ja al final tot acaba.
“Malson,vés,
per no tornar més”
exigeix ella sense saber
que el meu cor està ferit
per l’horror que dins meu he patit.