Mar de fons, tu que m'escoltes
Amarra món cel de foc.
I encén al seu lloc
Ta melodia de calmes ones.
Entonem plegats el 'mea culpa'
No som dèbils, reconeixem que som forts
Oh amor blau d'ulls de maduixa
Perdona mes faltes i els meus errors
Un cop fiu bell, ara ja foll
Copsar no vaig poder, no sortir del capoll.
Vull ara arrepenir-me de mons pecats
I veure, així, la llum de ta alba.
Un vell joc d'escacs trencats
Reté malmesa ta mirada
En una cova lluny de mons rat-penats
Sota unes fulles xopes de gebrada
Entono el meu cant, una oda desesperada.
No puc seguir sense sentir la teva veu
Sense el tacte de tes sedoses mans,
En ta mirada on es perdé ma fada...
Ta vida em fa ser allò que sóc.
Un instant sense tenir-te i seria, sens dubte, res més que pols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada