Súplica celest

Mar de fons, tu que m'escoltes
Amarra món cel de foc.
I encén al seu lloc 
Ta melodia de calmes ones. 
Entonem plegats el 'mea culpa'

No som dèbils, reconeixem que som forts
Oh amor blau d'ulls de maduixa

Perdona mes faltes i els meus errors
Un cop fiu bell, ara ja foll
Copsar no vaig poder, no sortir del capoll.

Vull ara arrepenir-me de mons pecats
I veure, així, la llum de ta alba.
Un vell joc d'escacs trencats
Reté malmesa ta mirada
En una cova lluny de mons rat-penats

Sota unes fulles xopes de gebrada
Entono el meu cant, una oda desesperada.
No puc seguir sense sentir la teva veu
Sense el tacte de tes sedoses mans,
En ta mirada on es perdé ma fada...

Ta vida em fa ser allò que sóc.
Un instant sense tenir-te i seria, sens dubte, res més que pols.

L'odissea de la vida moderna

Introducció

Vida tens, i viu seràs,

la vida és bella, ja ho veuràs,

i et dic a tu, aquí, al meu jaç,

que cap creació té orígens estelars.

Temps ha ja

del temps sense pa,

d'una vida sense menjar,

quan sols Déu podia matar.

La vida és llarga, sempre ho he dit,

la Terra és ampla, i el temps, infinit.

Benaurat aire, que no tens mai fi...

Vers el nostre cel, que resta ferit,

per la nostra vela... Ai, mal esperit

que bufes vers l'estela d'un vell crit.

Naixement

Si bé és vida tot aquell,

com brilla allò bell,

que es crea o existeix,

energia així mateix.

Ara, ser o existir

és petita melodia

que entra en joc enmig d'un crit,

sent, això, senyal de vida.

I amb un xic d'aigua

pura i seca,

es planta un arbre,

arrels a terra,

que aviat pot caure

pària de guerra.

I guerra no és lluita encarnada,

doncs, sense temps, mor l'arbre.

Cal prendre en mà extensa pala

i treure mans de podridum.

Deixar espai per créixer, l'arbre,

i éixer tots del feix de llum.

“Sempre, sempre mira enlaire,

creix amunt, deixa el passat.

Sempre, sempre cerca l'aire,

deixa anar la teva flaire

i guarda en soca

la vida al mar.

Mort

Un dia, la plata,

ton llarg cabell dibuixarà.

Un dia, les ones calmes,

ton cos d'arena esculpiran.

La vida acaba,

això és ben segur.

És un riu de sava

que para el seu flux.

Doncs, cal néixer i córrer,

amb la vida per mà,

i passar el relleu, dins la sorra,

perquè un altre corri demà.

Ja que la vida és una cursa

que cal emprendre riu avall,

deixem enrere velles runes

d'aquells que aturaren, ja, el seu pas.

Qui primer arribi a calma platja,

que miri el temps, pesant bonança,

tement al mar, destí fatal.

Servint Maat, justa balança,

i premi els punys, enterrant ràbia,

creuant la sorra, destí final.

Bell Fons

El vent bufava aquell dia. Un vent que suau i càlid atreu els mariners al mar, un mar que presenta una entrada de dia meravellosa amb el sol reflectint-se en les seves aigües projectant una llum groguenca amb tons ataronjats. Així començà el dia allí a Cal Rossinyol, on l’hostaler obrí una per una les finestres de les habitacions dels seus hostes que encara dormien plàcidament en els confortables llits flonjos com els que més i plens de records visibles només en les memòries dels qui els visqueren que formen ja part de la història de l’hostal.

Cap hoste protestà, sols alguns gemecs de bon dia, excepte en l’habitació dels joves, com acostumava a dir l’hostaler ja que sempre intenta posar-hi els hostes més joves perquè és l’habitació més silenciosa i amb les millors vistes com un intent de fer veure als joves que no tot són festes i estudis i que de tant en tant val la pena observar el curs de la naturalesa en el seu màxim esplendor deixant de banda les llums i els sorolls de les contaminades ciutats en les que viuen el dia a dia. En aquesta cambra no hi van haver protestes sinó tot el contrari.

La Blanca, que era així com s’anomenava la noia de l’habitació es meravellà tant de la bellesa que desprenia aquella visió que despertà a en Pau, el seu enamorat, per compartir-la amb ell. En Pau tampoc creia com aquell paisatge li despertava tantes emocions a la vegada només d’observar-lo: alegria, optimisme, amor, força, tranquil•litat... Aquella llum radiant també despertà en David, el qual només despertar-se va anar al lavabo, on es vestí per a la ocasió i es preparà pel dia que avui se’ls presentava als tres amics. La Blanca i en Pau però es quedaren una bona estona mirant per la finestra com les gavines anaven apareixent per anunciar el nou dia i com el sol pujava cada cop amb més força però a la vegada cada cop anava eliminant el seu reflex de la superfície del mar la qual cosa va acabar desvetllant els dos amants del seu somni il•luminat i els féu adonar que el David ja estava preparat per marxar mentre que ells encara es trobaven tal i com es posaren al llit el darrer dia.

Així doncs, tots dos es vestiren per acompanyar al seu company a prendre alguna cosa lleugera per menjar abans de treure les maletes d’aquell hostal sempre recordant l’hostaler i desitjant-li molta sort amb el seu negoci que per molt d’esforç que feia el pobre home no passava de tres habitacions ocupades al dia. I això que no estava ni a 10 minuts de la platja caminant a pas lleuger. Però ja se sap, la gent d’avui en dia prefereix presumir d’hotel que no veure la natura mentre camines per camins sense asfaltar plens d’arbres que sembla que et saludin al teu pas mentre els ocells hi posen els seus nius d’on sortiran les pròximes generacions que seguiran el curs natural de la vida. No feia ni cinc minuts que passejaven tranquil•lament per aquells bells paratges quan arribaren a la platja on havien deixat el vaixell que en David havia llogat dies abans contra la seva voluntat, en David és una persona amable i de molt bon tractar però és sortir de Barcelona o alguna ciutat amb grans infraestructures i deixa de ser el mateix. No li agrada res que no es pugui controlar amb un comandament a distància o no serveixi per mantenir el seu físic més aviat pesat, com per exemple la natura en general o els pobles pintorescos de les muntanyes del Pirineu.

Avui, havia de servir a en David per guanyar-se la confiança dels elements naturals com l’aigua o el vent per deixar més sovint la contaminació i el soroll de la ciutat per desconnectar d’ordinadors, mòbils o tramvies i així camuflar-se com peix en l’aigua entre arbustos espessos, boires matineres amb gebrada a les fulles de l’herba verda que és aixafada constantment però mai destruïda per ningú.

Pujaren al vaixell sense idea d’on anar ni de com fer reaccionar a en David. Únicament engegaren el motor del vaixell i es dirigiren cap a on aquell matí havia sortit el sol com qui busca la fi del món o el principi d’aquest. Com més s’allunyaven de la costa el mar s’anava fent més i més blau igual que fons. El cel no disposava de cap núvol i el seu color blau era extraordinàriament meravellós en contrast amb el també blau color del mar. En David no es creia el que veia. Tot tan blau, sense cap soroll ni cap núvol negre de fums que embrutés aquell aire tan pur carregat d’aromes salats procedents d’indrets llunyans. La seva visió del món es centrava en una pantalla i un ordenador mentre que allò no tenia res a veure amb aquells paisatges que mostren les televisions o les fotos que ens ofereix Google , no allò era real. No només les vistes, també la llum que semblava que el mar agafés com a pròpia. Mirà per primera vegada al mar per on passava el vaixell i en lloc de marejar-se com ja havia previst va veure no tan sols aigua sinó uns moviments d’animals aquàtics, peixos sobretot, que semblava que l’invitessin a entrar a viure amb ells. Sense tan sols avisar a la parella que havien aturat el vaixell per descansar, es tragué la roba que portava a sobre i que l’identificava com a turista i es llançà al mar tal i com la seva mare, en pau descansi, el tragué al món. I una vegada dins l’aigua se sentí estranyament bé. Agafà més aire des de l’exterior per enfonsar-se avall i avall com si fos el fons mateix del mar qui el cridés a anar-hi fins i tot sense prestar atenció a la respiració que cada cop quedava més necessària per la seva pròpia existència. Però ell continuà baixant. Una llum meravellosa l’il•luminà i cregué veure una comunitat de coralls sota seu. Ja gairebé no tenia aire quan s’adonà que el fons encara era llunyà i que no tornaria a respirar més a menys que un miracle succeís. No parà fins que els seus músculs es van paralitzar per falta d’oxigen i va veure que allò no era el que pensava que acabaria amb ell.

Però la parella d’enamorats no s’adonaren de la falta d’en David fins que ja era tard. La Blanca es llançà al mar per buscar-lo seguida d’en Pau el qual quedà atònit quan va observar el que l’aigua amagava al seu interior. Una allau de peixos de diferents formes els passaren per sota i creient veure en David va baixar fins a observar una llum que il•luminava les profunditats. Els ingenus amants baixaren cada cop més observant com l’aigua s’enfosquia màgicament al baixar i cada cop diferents formes d’animals els apareixien per davant. Només quan van clissar el cos del seu amic sense vida ja tard per a ells. No pogueren expressar-se mútuament com aquell fons misteriós i lluminós els havia portat fins a una trampa ja sense sortida per a ells. Semblava com si el seu cos estigués tan capficat en arribar a descobrir les meravelles que amaga el capdavall de l’aigua que ni la falta d’oxigen l’hagi obligat a parar. Veient la seva fi propera, només van intentar cercar un miracle en el desconegut paisatge que els esperava allí baix. La Blanca ja gairebé sense aire no va poder arribar per ella sola i amb un últim esforç el Pau l’arrossegà aigua avall fins a observar el que creien devien ser les portes del mateix infern.

Com vigilat per una manada de crancs que allà acampaven, l’abisme que veien davant seu no semblava una cosa real. Llums de diversos tons l’il•luminaven i estava ple de bombolles d’aire que semblaven miralls que reflectien tot el que veien al voltant. La noia defallí i el noi abraçant-la deixà un últim gest d’amor que significà la seva fi. L’abisme que a sota seu s’estenia observava immòbil la fi de dues vides i silenciós semblava disposat expressament per a aquella fi. Mentrestant, el vaixell llogat no sabia que cap dels seus tripulants tornarien mai més. Quiet sobre aquell mar traïdor restà sense res més que silenci i solitud.

Enamorat? És possible...

Se que estàs aquí

Ho noto, ho sento

Simplement

Ho pressento.

Em crides, em vols

Et sento, et vull.

No et veig,

No em noto el pols.

Estic mort? No ho crec.

Estic amb tu?

“Tant de bo”

és el meu prec.

No hi ets, ho sé

Ho noto. Ho sento.

Sento no ser amb tu

En aquest moment.

En el present.

No tornaràs,

t’aniré a buscar.

No et trobaré, et buscaré.

Vine, estàs aquí.

Esperant, meditant,

Matant-me sense ser-hi.

Heart collapse

Probably you’re thinking

in a person now.

But, you know

It’s not so bad.

Jump, shout out loud!

You don’t know what

You know why

And that’s enough

To make your heart

Think about this person

And, you know,

You’re human like all

You’re like me, like him

Rely, believe, shout out loud!

Destroy, burn, hit.

It doesn’t matter now

Do something

Don’t stay frozen

Write like me

And let your heart

Do the rest.

Concurs Literari 2009

No Guanyador

Fin 

En un día como hoy,

solo puedo llorar.

En un día como hoy,

se me ocurre pensar.

 

Lo que el viento se lleva,

y lo que aquí se queda.

Acabará muriendo,

cual rosa en el viento.

 

El fin esta cerca

¡Nada nos puede salvar!

Entonces,

 un rayo de luz aparece

 para todo guardar.

 

En un día como hoy,

me pongo a pensar.

En un día como hoy,

todo puede acabar.

 

1r premi

Amor Impossible

 

Amor impossible,

Amor frustrat.

Fa temps que busco,

Aquell cor amagat.

Aquell bri de llum,

Enmig de la foscor.

Aquella rosa vermella,

enmig del foc i la calor.

Els ulls, diamants en brut,

La pell, vestit de vellut.

Els cabells, fils de plata

que cosits

formen un vel que mata.

Ves-te’n!

I no tornis.

Que aquí acabaràs

amb un alt rigor mortis.

Això s’ha acabat,

No hi res més a dir.

El que s’ha de dir,

Ja s’ha dit.

Hem arribat a la fi.

3r premi

Res

En dies com avui,

preferiria morir.

Abans que haver d’aguantar,

el sofriment que estic a punt de patir.

Llàgrimes vessaré,

gruixudes paraules pronunciaré,

grans inferns alliberaré

i amb un mant roig tot ho cobriré.

Tot es tornarà fosc,

núvols grisos apareixeran,

grans diluvis ens flagel·laran,

i les alegries s’exhauriran.

La vida s’acabarà,

només la foscor podrà,

acabar d’eliminar,

la felicitat d’aquest món infernal.

Llargues neus ens glaçaran,

res en vida no quedarà,

només el foc dels llamps,

que aquella negror trencarà.

Finalment tot s’acabarà,

la llum es contraurà,

la negre nit

tot ho cobrirà

i l’últim brot de color

acabarà exhalant l’últim alè

quant tot explota i ja no queda...

RES

Única redacció en anglès presentada al Concurs Literari

My dark world

I can’t breathe,

my heart is dead.

I’m alone,

in my darkness world.

I’m not too old,

but I’m not too young.

I want to be free,

but I’m going to fall.

My life is out,

my dark world disappears.

I’m seeing an angel,

with some tears.

I try to run,

I don’t want to go!

But my cards are thrown,

so I finished my show.

Res millor per innaugurar un bloc de textos que amb un poema escrit per mí una tarda de dimarts amb la pluja regalimant en les finestres de casa meva.

Diluvi

El dia, passat per aigua

el cel, negre en ment.

No els ofeguis amb llàgrimes obscenes

farcides de sofriment.

Llums i sorolls

sento en el meu interior

S’ha desfermat

una tempesta superior.

Els dies foscos

em fan pensar.

En dies foscos

m’inspiro amb l’atzar.

Una engruna de lluor enmig de la tempesta,

una calma desprès del tro,

Una nova dimensió és creada

on viure-hi amb la por.

La batalla acaba

destrucció i mort tota lluita deixa,

 molta sang ha estat vessada...

I ja al final tot acaba.

“Malson,vés,

per no tornar més”

exigeix ella sense saber

que el meu cor està ferit

per l’horror que dins meu he patit.